9 d’octubre, la conquesta de València

Hui 9 d’octubre, dia de tots els valencians i valencianes, volem acostar la història de la conquesta i el seu desenvolupament, així com el punt d’inici d’un país.

La conquesta cristiana fou executada entre 1232 i 1245 tot arribant fins a la línia de Biar – l’actual Alt Vinalopó -. Les comarques del sud, fins a Oriola i Guardamar, no passarien a formar part del regne de València fins als acords de Torrelles de 1304 pactats amb el regne de Castella, ja que aquest territori va ser conquerit pels castellans en època medieval. La conquesta de València, com la de Mallorca o la de Múrcia, amb poca diferència cronològica entre si, es contextualitza dintre d’una expansió generalitzada de la societat feudal europea.

La conquesta respon principalment a dues qüestions, per una part a la descomposició en què es va veure immersa l’Al-Àndalus sota la dominació almohade, i per altra part a la capacitat militar que anava creixent en els regnes cristians.

Després d’uns anys en els quals es va deixar interrompuda l’expansió cap al sud per part dels aragonesos i catalans, el 1225 Jaume el Conqueridor va realitzar una ofensiva al castell de Peníscola que va acabar amb fracàs, raons que cal buscar-les en la inexpugnabilitat de la fortalesa i en la manca de col·laboració aragonesa. Tot i això, el governador de València Abu Zayd, tement un atac des de Terol va voler pactar amb Jaume I al preu d’un tribut anual que suposava la cinquena part de les rendes públiques de València i Múrcia. En els anys posteriors, el monarca, que encara no tenia definit un projecte per a la conquesta valenciana ni molt menys per a la formació d’un regne, va decidir donar un major protagonisme a les operacions dels seus nobles.

A finals de 1228 el cap de cavalleria de Balansiya, Zayyan ibn Mardansih, es va revoltar contra Abu Zayd, el que va suposar la substitució del govern local. Mentre que Jaume I es trobava a la conquesta de Mallorca, els seus cavallers anaven aconseguint exitoses campanyes militars com la de Morella el 1231 i la d’Ares un any després. Tement que aquests èxits quallaren en la creació de senyories, el rei va decidir prendre la iniciativa i assumir directament el protagonisme de la conquesta.

L’ofensiva s’inicià la primavera de 1233. Les dificultats del setge de Borriana va deixar al descobert la gran debilitat de la corona, que no disposava de recursos militars suficients, i depenia dels exèrcits del senyor feudal, més interessats a aconseguir un botí que no pas en una llarga ocupació. La presa de Borriana el 16 de juliol va suposar la caiguda de la majoria dels castells del nord valencià, des de Peníscola fins a Vilafamés. A partir d’ací, Borriana esdevindria uns dels punts més importants al ser la residència de la cort reial i el punt de partida a les expedicions per l’Horta de València i la ribera del Xúquer.

En la primavera de 1237, Jaume I va ocupar el Puig, on s’esdevindria uns dels pocs enfrontaments armats. El 15 d’agost es va lliurar aquesta batalla tan decisiva, ja que guanyar-la suposava tindre el control de l’Horta i accés al nord de Balansiya. Encara que Jaume no estiguera en aquesta batalla – es trobava a Lleida – prengué part el seu oncle, Bernat Guillem d’Entença, que amb el seu comandament la victòria va caure del costat dels cristians, a causa del nombrós exèrcit que havien format i la gran desigualtat entre ambdós rivals. La pèrdua d’aquesta batalla per part dels musulmans va suposar la quasi definitiva derrota de la guerra per a un poble que s’havia agafat a la guerra santa, la jihad, per tal de defendre el seu territori, però que després d’una gran resistència sols quedava esperar l’assalt final.

Aquest es va produir l’abril de 1238 després que Jaume I rebutjara l’oferta de deu mil bessants i tots els castells al nord de València a canvi de la pau. El setge de la capital va començar amb una guarnició reduïda d’uns tres-cents homes a cavall i altres mil a peu. La ciutat, que finalment no va poder rebre l’ajuda del sultà de Tunis, va capitular el 22 de setembre, per la voluntat dels nobles a una pau pactada que vetava el saqueig i reduïa el botí. Seguint la tradició – no exempta de polèmica – el 28 de setembre els musulmans van hissar el penó de Conquesta com a símbol de capitulació i de rendició.

Diu la tradició que Zayyan va ser l’últim en eixir de la ciutat el 8 d’octubre i que l’endemà, Sant Dionís, el rei Jaume i el seu seguici van fer l’entrada solemne a la ciutat, on el nou Bisbe de València va consagrar la mesquita major com a Catedral. D’aquesta manera, el 9 d’octubre es va convertir en una data històrica per a tots els valencians.
La caiguda de València portava la frontera fins al Xúquer. L’expansió va continuar cap al sud i només uns mesos després, a finals de 1238 i principis de 1239, Jaume I prenia Cullera. Completaria l’annexió de la Ribera amb la presa d’Alzira el 1242, i dos anys després conqueriria Dènia i Xàtiva.

En general, hi va haver pocs enfrontaments armats, on cal destacar la batalla del Puig anteriorment comentada; la majoria de les ciutats i dels castells que van caure en mans cristianes es van produir mitjançant setges més o menys prolongats, ja que evitaven l’assalt amb una rendició negociada. Vençuda ja tota resistència musulmana, el febrer de 1245 es va tancar la conquesta a les terres valencianes i fixava unes limes provisionals del regne.

Feliç diada de tots els valencians i valencianes!.

Anuncis

Hi ha un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s