Bielectoralisme

Bielectoralisme

Escric aquest article a 15 de desembre de 2015, a dues setmanes de tancar un any polític que ja al mes de gener en tenia sabor a històric, i restant tan sols cinc dies per a que es coneguen els resultats d’unes de les eleccions més esperades i discutides de la història de la nostra democràcia. I també seran de les més igualades i participades, probablement, tant per l’acció ciutadana que els precedeix i envolta com per la novetat que suposa que hi hagen quatre candidatures amb força opcions alçar-se amb la victòria – tot i això, tinguem-ho en compte, a expenses del que puga tindre lloc en una intensa fase de coalicions, igualment emocionant i impredictible, que bé podria tindre una importància encara major que els propis comicis no tan sols de cara a la propera legislatura sinó també, i especialment, pel que fa a la dècada vinent.

S’esquerda el bipartidisme i sembla que l’actual sistema polític esgota les seues últimes glopades. Les enquestes parlen de quatre forces pugnant per la victòria. Els titulars dels periòdics recullen la voluntat (ansietat mal disfressada) d’alguns partits de canviar un sistema electoral que al seu moment va ser blindat constitucionalment. Per què canviar-ho ara? Qui vol què?

Del 15M al 20D, de la universitat a l’atur, del barri a l’exili, de la indignació a la il·lusió. Per a uns Espanya es trenca, per a altres es regenera. Per a uns res ha canviat, i per això mantenen una actitud abstencionista – passiva o bel·ligerant, ho desconec. Per a altres, i des d’aquesta cel·la formule aquest article, ara és el moment.

Entre el yin i el yang, assistim hui a un equilibri dinàmic que no és sinó la calma que precedeix la tempesta. Es diferencien, ferotgement enemistats, dos models polítics que representen passat i futur: les anomenades vella i nova política. La vella política ha pres la forma d’una partida d’escacs durant les últimes quatre dècades, no tant per l’astúcia dels seus jugadors com per la manca de cor i pluralitat que caracteritzen la seua actitud encasellada del o blanc o negre. En pocs dies, però, veurem si el sistema es tenyeix de colorit i es converteix, efectivament, en el tauler de parxís que les enquestes pregonen.

Potser assistim a un procés de profund canvi polític, com la majoria d’experts semblen advertir, o pot ser que aquest moment no siga sinó un breu parèntesi que a la llarga acabe on tot va començar tot i que amb cares, estratègies i logos rejovenits. Substituiran Ciudadanos i Podemos a PP i PSOE, respectivament? S’aliaran PSOE i Ciudadanos per tal de canviar (o encara mantindre) el color del govern? Es produirà la pasokizació del PSOE? Només el temps dirà qui accedeix, per quant de temps i a quin preu a l’anhelat tron de ferro.

Ara, entre aquesta Espanya que mor i aquesta Espanya que badalla, la veritat és que tot apunta que aquest binomi acabarà per resoldre’s més prompte que tard, encara que només siga per raons fredament demogràfiques. Només cal un ràpid cop d’ull a les estadístiques per descobrir que els suports als partits de la nova política decauen a mesura s’analitzen grups de major rang d’edat. O dit amb altres paraules, la coalició Compromís-Podem compta amb una intenció de vot superior a la resta de partits (20%) entre els electors majors de 18 i menors de 54 anys. Per contra, és el Partit Popular qui gaudeix de més simpaties entre els votants majors de 65 anys (29%) i dels qui s’hi troben a la franja 55-64 anys (17% tant PP com PSOE). I aquesta diada entre vella política-electorat més madur i nova política-electorat més jove també està present a la resta del territori nacional, amb més força encara als municipis amb més població.

Sembla interessant analitzar en quin context van créixer i van batallar els majors de 55-60 anys, joves durant la transició de 1975, i en quin context i davant quins problemes hem crescut i lluitat els joves d’aquesta nova transició. Una anàlisi longitudinal ens dirà en el llarg termini si els partits d’aquell règim del 75 han sabut reinventar-se o si han mort al mateix temps que el seu electorat. Mentrestant, nous interrogants es posen sobre la taula: seran electoralment fidels els joves durant les properes dècades? S’assentaran a nivell nacional Ciutadans i Podemos? Sorgiran altres nous que els facen vells? Es convertiran també ells en ‘casta’ i serem incapaços de veure-ho aquells que hui (els) votem il·lusionats? Ens oblidarem, una altra vegada, de la política quan passe la crisi?

Del NO-DO al YouTube. De Julio Anguita a Pablo Iglesias. De Vietnam a Síria. Del bipartidisme al tetrapartidisme. De Joan Carles a Felip. De la desafecció a l’eufòria. De Jesús Hermida a Jordi Évole. Del “jo de política no entenc” al cunyadisme i la infocràcia.

Ens troben immersos en un profund, intens i bell procés de canvi polític al qual assistim en qualitat d’actors, ciutadans i públic; una revolució a càmera lenta, una segona transició històrica però viscuda en present. Enmig d’aquesta incertesa política és obvi que el que puga succeir després del 20D ho sap el futur i ho sabrà la història.

Almenys una cosa queda clara: aquesta vegada la revolució sí que serà televisada.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s