Criticar per criticar? La imperfecció de la política

Tot és criticable. Tot sembla ser defensable. Qualsevol situació pot tindre diversos punts de vista. Una conducta, molt reprovable per a un, podrà ser l’única opció que li quedava a l’altre. Diversos punts de vista. Diverses opinions. Diversos arguments a favor i en contra. Però, pensem un moment. Detinguem-nos i recordem. Parem i reflexionem. Quantes vegades hem vist a amics, coneguts, familiars…defendre una postura i la contraria? Quantes vegades hem sigut nosaltres mateixa els incoherents?

Quantes vegades hem desitjat i exigit una solució per a tots, imaginant-nos una voluntat general que no perjudique a ningú, amb un consens generalitzat? Per contra, quantes vegades hem escoltat que “tots són iguals” i hem reclamat diferencies, discrepàncies, i en definitiva conflicte? Quantes vegades hem oblidat que per a que hi haja consensos primer han d’haver dissensos?

A quants votants i a quants partits hem escoltat dir que les primàries són indispensables per a garantir una bona qualitat de democràcia interna? Per altra banda, quantes vegades s’ha criticat que aquest instrument acaba generant divisió interna, conflicte i possibles bicefàlies?

Quantes vegades hem escoltat queixar-se a la gent de que els partits no escolten? Contràriament, en quants moments hem criticat les enquestes d’opinió que precisament tindrien per objecte escoltar a la gent?

Sin nombre
Depenent de la posició en què veges les coses, la percepció de la realitat pot ser molt diferent.

Per què hem sigut capaços d’adorar i d’elogiar a un líder, inclús d’exigir-lo quan no l’hem tingut i al mateix temps criticar les tendències oligàrquiques dels partits i les vaques sagrades?

Per què podem escoltar una forta crítica a la professionalització de la política i paral·lelament una queixa a la falta d’experiència dels polítics que se presenten per primera vegada?

Qui no ha escoltat criticar les subvencions públiques als partits polítics? Qui no ha escoltat, probablement a la mateixa persona, criticar també les donacions privades o els crèdits bancaris perquè en última instància, qui paga mana? Quants d’aquests crítics consideren, no obstant, que els partits són necessaris per a la democràcia?

Quantes vegades s’ha reclamat a l’estructura estatal d’un partit responsabilitats per allò que ha ocorregut a nivell local? Quantes vegades hem escoltat, per altra banda, queixes sobre la falta d’autonomia d’un partit local respecte de l’estructura superior? Quantes vegades hem criticat la falta de poder de les bases?

La coherència exacta, la puresa o la veritat absoluta mai poden existir en política perquè aquesta implica per naturalesa diversos punts de vista, diverses opinions, diversos segments de la societat. La política és, en definitiva, l’instrument per resoldre el conflicte, considerat per molts el motor de la societat. Un motor cap al progrés si està basat en l’intercanvi d’idees polítiques. Un motor cap a la impolítica, el cinisme i l’apatia si s’arrela en mentides i bulos. Respecte a aquesta última reflexió, quantes vegades hem escoltat dir que el fin justifica los medios?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s