La revolta de les Germanies al País Valencià

Aquesta revolta va tindre lloc al País Valencià entre els anys 1520 i 1521. No obstant això, aquest no és un fet aïllat, sinó que es troba en relació amb altres revoltes, ja siga la Revolta dels Comuners a Castella, la mateixa revolta de les Germanies a Mallorca, o la posterior revolta de 1525 a Alemanya.

330px-Gerpaz
“La pau de les Germanies” de Marcelino Unceta.

Els desencadenants d’aquesta crisi són, per una banda l’ús exclusiu govern municipal, que quedava reservat a una petita oligarquia, que desenvolupava un monopoli del poder local, a través de les magistratures més importants i que regia les accions de la ciutat en benefici propi. Per altra banda, també cal destacar la competència de les mercaderies foranes i, sobretot, la dels mercaders-empresaris que encomanaven directament la producció a treballadors poc qualificats i no integrats dins les estructures del sistema gremial, que aguditzaven la crisi que ja patia.

A més d’aquestes causes “estructurals”, existeixen d’altres conjunturals com són, en primer lloc, una nova irrupció de la pesta, a l’estiu de 1519, i que va suposar la fugida de les autoritats i de les classes dirigents. En segon lloc, l’ajornament de la vinguda del rei per a celebrar corts i jurar els Furs; el retard d’aquest el justificava Carles V a la persistència de la pesta, però en realitat obeïa més a l’atractiu de la seua coronació com a emperador. Finalment, la decisió reial en l’estiu del 1519 d’armar els gremis per poder autodefensar-se davant de les amenaces dels pirates barbarescos va constituir l’espurna que va encendre la flama.

Amb tots aquests antecedents, els agermanats començaren a exhibir el poder dels oficis amb diverses desfilades militars i la constitució el 25 de novembre d’un comité executiu format per tretze síndics, l’anomenada Junta dels Tretze, formada per un representant de cada gremi.

La tensió augmentà amb el nomenament com a virrei, l’abril de 1520, de Don Diego Hurtado de Mendoza, rebut amb hostilitat per la seua condició d’estranger. La guerra que havia estat anunciada per diverses accions l’estiu de 1520, amb l’assalt, per exemple, del vescomtat de la Xelva o el saqueig de palaus nobiliaris i la crema de títols de la propietat, no esclataria fins a juny de 1521.

Aquest esclat va estar present a dos fronts: un al nord, al Maestrat, la Plana i el Camp de Morverdre, i un altre al sud, en les comarques d’Alzira, Xàtiva, Gandia i Elx. En el primer, l’exèrcit agermanat seria doblement derrotat per les tropes del duc de Sogorb, primer a Oropesa, el 4 de juliol, i després a Almenara, el 18. El segon, en canvi, les milícies rebels aconseguiren prendre el castell de Xàtiva el 14 de juliol, i poc després, el 23 del mateix mes, obtindrien a Gandia una important victòria. Però els caps militars, no la van saber aprofitar, i un mes després, eren derrotats a Oriola el 30 d’agost.

A la ciutat de València, el moviment anà radicalitzant-se i els primers líders més moderats (Llorenç, Caro, Sorolla i Montfort) foren substituïts per altres amb caràcter més bèl·lic (Urgellés, Estellés, Peris i Borrell). L’objectiu dels primers líders era controlar el sistema municipal per tal de desenvolupar un millor govern: sanejar les arques públiques, reduir l’emissió de deute públic… Ràpidament, es van desvincular del moviment, al qual estaven afegint-se altres estrats socials més radicals amb interessos ben diferents i contraposats als de la burgesia del cap i casal.

Així, la revolta era fruit tant de la prosperitat dels uns com de la misèria dels altres i col·ligava sectors socials molts diversos i amb objectius polítics divergents i oposats. Aquesta pluralitat d’interessos és la que duria al fracàs la revolta.

Aquesta desunió provocà la caiguda ràpida de la revolta, i al cap de tres mesos la ciutat de València es rendí al rei. Peris tornà a València, on no va poder revifar la Germania i finalment va ser pres i esquarterat. A principis de novembre de 1521, València es rendia al virrei. La seua caiguda deixà a Alzira i Xàtiva com a últims reductes del moviment, que a l’igual que a la ciutat, va agafar tints antisenyorials i radicals.

La guerra acabà definitivament amb la rendició de Xàtiva i d’Alzira els primers dies de desembre de 1522. La repressió, però, havia començat un any abans, amb la caiguda de València i l’entrada del virrei a la ciutat. Inicialment va ser moderada, on es va proclamar un perdó general, però que esdevindria molt més radical i agressiva amb el nomenament de Germana de Foix, vídua de Ferran el Catòlic.

No obstant i la dura repressió que es va esdevenir, una vegada que el poble ha assaborit la llibertat, no l’oblida mai.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s