Drapocràcia

Truman

Quina classe d’atac és aquest que consisteix a acusar a l’enemic de ser “com nosaltres”? A qui se li està ofenent realment amb semblant improperi: al bàndol rival o al propi? Perquè en el cas que és cert que els uns i els altres són el mateix, i tenint en compte la veritat implícita que qui es justifica és perquè se sent i sap culpable, la pregunta passa a ser: quina classe de justificació, argumentació o disculpa és aquesta que pren la infantil forma del clàssic el que ho diu (també) l’és?

Exacte, cap. Cap intel·ligent, almenys. Ni intel·ligent ni madura ni honesta ni democràtica – crec que açò és indubtable. Ara bé, no puc traure’m del cap aquestes qüestions per la seua terrible eficàcia. No puc deixar de veure en el mur de Facebook, els noticiaris, els periòdics digitals o les converses dels meus congèneres fins a quin punt calen en l’imaginari col·lectiu i l’opinió pública aquest tipus d’arguments fal·laços. L’eterna tornada cap a el “tots són/som iguals” que no per atzar beneficia precisament a qui ho pronuncia (l’establishment) i tira per terra tots els avanços, tant institucionals com a emocionals, que el sisme del 15M i les seues posteriors marees van portar.

Democratitzar la informació té aquestes coses. El propi Baudrillard advertia que la informació, en comptes de transformar la massa en energia, produeix encara més massa. Per açò, el dia que mor la veu d’Umberto (mai el seu Eco), un recorda les paraules del sant patró dels Cunyats apel·lant al fet que “en esta nueva transición debemos despolitizar la cultura, la educación o la justicia, para que sean cuestiones de estado y para todos”. Despolititzar la cultura, quan la cultura ho abasta tot, és senzillament impossible. Despolititzar l’educació, quan la política decideix què i com s’estudia i de quina manera accedeixen els professors al seu càrrec, és hipòcrita. Despolititzar la justícia, quan els polítics trien als jutges i elaboren les lleis, és d’un cinisme professional i feridor.

Pugen les estadístiques i baixen les idees. Vola la informació i s’afona el coneixement. Els noticiaris passen d’una notícia a una altra sense analitzar les causes ni donar veu a la pluralitat de raons que mouen els fils dels actors involucrats. I així, davant semblant panorama platònic, ens trobem amb que la caverna mediàtica manejada pels poderosos ens repeteix des dels seus altars i altaveus la mateixa *nana una vegada i una altra: tots són iguals, tots són iguals, totsssónnnigualssss…

En fi, ja ho va dir Oscar Wilde: l’opinió pública només existeix on no hi ha idees. I no sembla que ací i ara les hi haja. Un es fa una passejada per les xarxes socials virtuals i es topa amb tot tipus de fakes, memes i acudits; enllaços externs amb titulars fal·laços i comentaris insulsos nascuts de nècies mans postmodernes que no han tingut a bé accedir al contingut que valoren.

Per açò, ara que se’ls enfonsa València i la reina Rita s’amaga en la torrassa més alta del seu castell corcat és quan la princesa Bonig es lamenta que la corrupció siga “un càncer que està matant a tots els partits”. Ara que ha mort el bipartidisme, que Catalunya fa les maletes i que el poble ha mostrat una clara inclinació cap al canvi i una notable simpatia i respatler cap als chavistes, comunistes i antisistema que, segons diuen, es financen amb diners dels governs iranià i veneçolà, ara és quan s’espanten i ens recorden que cal despolititzar la cultura.

I com odien la competència, ho fan confiscant titelles i empresonant a titellaires.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s