El futbol com a vehicle nacionalista

“La comunitat imaginada de milions d’éssers humans pareixia més real baix la forma d’un equip d’onze persones amb un nom conegut”

Benedict Anderson (1996)

No hauríem de mesclar el futbol amb la política o, almenys, això és el que diria el sentit general de gran part de la societat espanyola. Però la realitat ha estat una altra. El futbol ha operat com a vehicle nacionalista en els moments en què s’ha considerat necessària la construcció d’una nació. En altres paraules. L’esport rei ha cooperat amb el poder polític per tal de promoure una cultura comú entre els membres d’eixa comunitat imaginada a través de símbols que són capaços d’ancorar sentiments de pertinença a un territori delimitat.

A cas no s’han normalitzat banderes amb un recorregut històric bastant polèmic com la senyera valenciana al Mestalla o l’estelada al Camp Nou? Què hi ha dels càntics a diferents estadis de l’estat que criden “puto barça, puta Catalunya”? I de les xiulades a l’himne espanyol o al monarca en les finals de copa? Tots aquests símbols i representacions polítiques tenen un denominador comú, la identitat.vehicle nacionalista

Un vehicle nacionalista molt potent

El futbol ha jugat un paper transcendental com a esport de masses, difonent aquests símbols nacionals d’una manera rutinària i natural. Però darrere d’aquest esport s’amaga allò que Billig anomenava el nacionalisme banal, és a dir, uns hàbits ideològics que acaben per garantir la reproducció de les nacions consolidades, un recordatori continu d’allò que som, del nos-altres, sense ser plenament conscients de la quantitat de política que estem assumint i reproduint. Traduint-ho als exemples anteriors, podríem dir que un català o un basc xiularia l’himne espanyol reivindicant el “nosaltres” català/basc contra el “altres” espanyol. Per altra banda, el madrileny que canta “puta Catalunya”, també apel·laria al binomi nosaltres-ells, rebutjant qualsevol identitat nacional diferent de l’espanyola dins del mateix Estat.

A més a més, darrere d’una victòria o d’una derrota trobem la reinterpretació del resultat. L’orgull de moltes persones de sentir-se espanyol quan la selecció guanya el Mundial és equivalent al que senten molts catalans quan el Barça guanya una competició. La vergonya o la decepció de les derrotes també generen identitat(s), però és més fàcil parlar-ne en plural. Alguns continuaran donant-li suport a l’equip tècnic o als jugadors, altres poden demanar responsabilitats. Però en definitiva, una cosa quedarà clara, els aficionats d’un equip s’identificaran intensament amb els equips de la seua localitat o país, considerant-los com a un símbol d’existència col·lectiva. És més fàcil generar un sentiment d’identitat comú en un estadi de 50.000 persones que en un territori de 48 milions d’habitants.futbol i politica

Les pistes que demostren el nacionalisme banal

  1. El futbol com a vehicle nacionalista no seria possible sense els mitjans de comunicació. La retòrica nacionalista deixa petjada en les narracions dels comentaristes animant “als nostres”: “Hem guanyat”, “Hem perdut”, “La nostra copa”…sempre segons els canals autonòmics a cada comunitat, o a les televisions estatals quan juga “La Roja”. Així doncs, no només reforcen la identitat col·lectiva, sinó que mobilitzen les passions i els sentiments que generen més atenció del públic i més audiència com són aquests esdeveniments esportius.
  2. Els clubs també juguen amb clau nacionalista. Qui sol portar el braçalet de capità? Quin sol ser el nom del club? I la llengua utilitzada als canals oficials? Els clubs són coneixedors de la necessitat de generar una identitat arrelada al territori per tal de vendre entrades, samarretes i altres productes del merchandising. Per això, opten per donar-li la capitania de l’equip al jugador de la terra o al que més temps duga en ella. El nom del club estarà lligat al nom de la ciutat on es juga i la llengua emprada serà aquella que consideren que més seguidors acèrrims pot aconseguir.
  3. Els colors de l’escut o les samarretes mantenen una mínima categoria històrica, un ancorament cultural al territori. No és política la segona equipació del València C.F. amb la senyera? Qui sabria dir d’on ve “Lo Rat Penat” a l’escut? 😉

En última instància, el futbol aconsegueix, com deia Canetti, “la vocació final de tota massa”, que no és altra que abastar la totalitat social i que seria, com ja sabreu, l’objectiu definitiu de tot nacionalisme que pretenga constituir-se com un fenomen cultural, universal i transversal a qualsevol estrat social.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s