Deeds, not words

“La nostra no és una pel·lícula sobre una època passada que ja no ens incumbeix. No tracta sobre un fet històric, sinó sobre un moviment de vocació universal que encara continua vigent.”

Són paraules de Carey Mulligan, actriu protagonista del molt recomanable film ‘Suffragette’ (‘Sufragistas’, a Espanya). No podria haver vist aquesta pel·lícula en millor context, donades les polèmiques declaracions abocades recentment per Félix de Azúa contra l’alcaldessa de Barcelona. Si en unes primeres declaracions de Azúa deia que Colau “debería estar sirviendo pescado”, més tard va afegir que l’alcaldessa “apenas tiene estudios”.

La qüestió no és baladí. Tenim a un costat del ring a un home que també és filòsof i fundador de Ciutadans de Catalunya i assagista i articulista i acadèmic de la RAE -i masclista i classista, segons l’atrotinada Colau-. I d’altra banda tenim a una dona que també és alcaldessa i activista i ha sigut fundadora i portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, i que respon a les acusacions al·legant que si no va acabar els seus estudis, també en Filosofia, va ser per falta de mitjans econòmics. Dit siga de pas, amb tan sols 30 crèdits per a graduar-se el seu expedient acadèmic és de notable alt: 8,26.

I cite a Ada Colau no per simpatia ni suport a les seues polítiques -tampoc el contrari- sinó per dos motius clars i concrets. En primer lloc, per ser el paradigma del canvi social i polític -i sempre en aquest ordre- que des de fa un lustre estan tenint lloc en el nostre país; doncs abans de ser electa en 2014 alcaldessa de Barcelona, Colau va participar durant anys en el Taller contra la Violència Immobiliària, el moviment V d’Habitatge i l’esmentada PAH de la ciutat comtal, entre altres projectes.

Que estiga preparada o no per al càrrec és un tema que no vaig a tractar, ídem sobre si la gent vota amb major o menor intel·ligència -els vicis de la democràcia els deixaré per a una altra entrada-. El que sí vaig a fer -aquest és el segon motiu- és celebrar les virtuts d’aquest sistema sociopolític que permet que algú que dedica la seua vida a l’activisme puga veure premiat el seu esforç en conquistar legalment el que tant sacrifici i penúria sol haver-li costat. I aquestes conquestes no arriben ni per la força ni pel capritx individual de ningú, sinó pel suport ciutadà creixent i majoritari a unes causes que, de sobte, s’entenen justes. Perquè etimològicament, mentre de Azúa no ho canvie, la democràcia no és més que açò: el govern del poble. I un poble ni ha de ni pot estar format únicament per filòsofs i acadèmics. A una societat tan complexa com la nostra, es requereix equilibri i solidaritat orgànica per a evitar, entre altres mals, que puden a peix declaracions classistes vingudes de la nostra estimada boja, dic, Real Acadèmia de la llengua.

Concloc rescatant les declaracions de Carey Mulligan amb les quals coincidisc plenament. És un error imperdonable abordar una pel·lícula com Suffragette des d’un prisma i actitud solament històrics. O, millor dit, des d’una concepció caduca i desfasada de la història. La història es crea, es construeix, s’escriu i sobretot es viu en present. Veure un film d’aquesta naturalesa i no parar-se a reflexionar sobre la ingent quantitat de desigualtats que h(auri)em de combatre en el nostre propi espai i temps és un fracàs autèntic de la nostra intel·ligència personal i la nostra democràcia social. I ací no caben excuses ni culpes a tercers. Tots coneixem i veiem diàriament a persones que necessiten ajuda per a trobar ocupació, per a mantenir la que tenen, per a enviar diners al seu país d’origen, per a deixar de viure en el carrer, per a obtenir el graduat escolar, per a evitar ser desnonats, etc. I em sembla innegable que encara que tots vegem el mateix, són tan sols una minoria els qui realment es mouen i actuen cercant un canvi, un progrés, que acaba per beneficiar a la majoria o totalitat d’una societat silenciosa i immòbil.

En un context internacional caracteritzat pel nazisme i en el qual a casa nostra nostres àvies encara depenien dels seus marits per a tenir passaport, obrir un compte bancari, administrar béns o subscriure contractes, Albert Einstein va definir el món com un lloc molt perillós no tant per culpa d’els qui fan el mal com d’els qui ho veuen i no fan gens.

De la corrupció política al sensehogarisme. De la discriminació racial al desigual salari per gènere. Del bullying al fracàs escolar passant per la precarietat laboral i la fugida de cervells. La llista de disfuncionalitats i injustícies és interminable; el que fem per combatre-ho, per contra, cap en un piulet.

Per què no actuem? Per què vivim permetent, acostumant-nos i fins i tot reforçant tantes injustícies a xicoteta i a gran escala? Per què?

Ho deixe ací. Als lectors curiosos a els qui pogueren interessar aquestes qüestions els recomane que es familiaritzen amb conceptes tan interessants com el de mal banal, la teoria de jocs, la circulació de les elits i els maleïts fenòmens de difusió de responsabilitat i culpa. I els commine al fet que la seua lectura vinga acompanyada de praxi, d’una mica més que una entrecella enarcada, un furiós estat en Facebook o una exhibició de cuñadismo en la seua pròxima reunió familiar. Facen alguna cosa. Feu alguna cosa. Sigueu (d)el canvi. Encara que només siga per respecte i agraïment cap a els qui ens ho han donat tot.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s